Es calcula que aproximadament el 70% de les dones a l’Índia són víctimes de maltractament. Els casos de violació són estesos i generalitzats, a més a més de poc visibles. Amb una llei que sobre el paper pena aquest delicte, en la majoria d’ocasions els homes que els cometen queden sense jutjar. La violació d’Amanat, però, que la va dur a la mort després d’haver estat brutalment assetjada a un autobús públic de Nova Delhi, va fer sortir la població al carrer en una onada d’indignació generalitzada i va dur els quatre violadors a ser condemnats a la forca.
Aquell 16 de desembre de 2012, Amanat, estudiant de fisioteràpia de 23 anys, viatjava en un autobús urbà de Nova Delhi quan va ser assetjada per sis homes i agredida sexualment per quatre d’ells. Els agressors no imaginaven que Amanat moriria 13 dies després a causa de les lesions internes que li van provocar amb una vara de metall. Tampoc no devien pensar que això, juntament amb les protestes massives i una onada d’indignació generalitzada a l’Índia, els duria a ser condemnats a morir a la forca 9 mesos després, en un veredicte amb una rapidesa sense precedents a la Índia.
L’apatia política, juntament amb una falta de conscienciació de gènere i uns cossos policials integrats únicament per homes, fa que en moltes ocasions els casos de maltractament o violació no es denunciïn i que, quan ho són, els homes en surtin absolts, negociïn condemnes lleus o fins i tot arribin a casar-se amb la dona a qui han agredit sexualment.
Tanmateix, la societat Índia ha fet un gir radical des de la violació d’Amanat –s’ha d’afegir també el cas de la violació en grup d’una reportera gràfica a Bombai el passat 22 d’agost-, en un moment en què continuen apareixent altres víctimes que han estat agredides a Mumbai, considerada la ciutat més segura del país.
L’ onada de protestes va fer que s’activessin els mecanismes polítics. Es van crear sis tribunals exprés per reduir el termini dels judicis per violació a 8 o 9 mesos, fet que va permetre que el veredicte arribés ràpid i amb contundència. No només això: les manifestacions van ser alhora detonants de l’aparició de campanyes no exemptes de polèmica, com la de les imatges preses per TaprootIndia, que amb el títol Deesses maltractades i el lema “Salvem a les nostres germanes” mostraven les divinitats hindús Saraswati, Lakshmi i Durgaamb evidents signes de maltractament, a fi de convertir-les en un clam contra la violència de gènere. L’enfocament religiós del problema buscava generar consciència sobre l’espai rellevant que la religió hindú, practicada per un 80% de la població Índia, li dóna a les dones, i de com de contradictori seria manifestar actituds de violència contra elles. No obstant, els seus detractors argumentaven que el fet d’utilitzar imatges de deïtats era massa abstracte i que acabava per deshumanitzar-les.
D’altres iniciatives, com la de Safecity,han sorgit per ajudar a identificar les zones poc segures i denunciar els delictes anònimament. En aquest cas en particular, els impulsors pretenen eliminar l’estigma social de la denúncia de l’abús, mitjançant la creació d’una plataforma web on les dones poden reportar les agressions que han patit, informant sobre el lloc i el tipus d’intimidació que han rebut.
Tot i així, el problema greu de l’Índia no són les violacions, sinó l’acceptació de diversos tipus de violència –la violència entre castes, la domèstica, la violència contra els sectors econòmics més pobres…- i això deriva, òbviament, en un greu problema de gènere.
L’Oficina Nacional del Registre de Crims indica que les violacions s’han multiplicat per deu en les darreres quatre dècades, fins a assolir la xifra de 24.932 casos registrats l’any 2012. Podria ser, no obstant, que malgrat que les xifres vagin en augment, no es tracti d’un augment real dels casos, sinó d’un augment de la conscienciació i de la possibilitat de denunciar-los -de la mateixa manera que també ha succeït als Estats Units i al Canadà-. I és en aquesta línia en la que s’està treballant per intentar minimitzar al màxim els casos no detectats. De fet, el problema rau encara en les dificultats bàsiques de classificació, com el registre dels dobles delictes (els assassinats amb violació no es classifiquen com a violacions, sinó únicament com a assassinats), la qual cosa dificulta la tasca de determinar exactament el nombre d’agressions sexuals que es produeixen.
En aquest sentit, si moltes dones no denuncien els abusos és perquè, en un 98% dels casos, qui l’ha comès és un familiar o conegut. El fenomen que està tenint lloc és similar a allò que va succeir a Occident durant els 70: el ritme social s’accelera, les dones s’integren a la societat, treballen i disposen dels seus propis ingressos, fet que fa que, socialment, l’home vegi envaït el seu espai. Heus aquí el problema: el sistema de valors no sempre canvia al mateix ritme que la societat. Així, els marits poden sentir-se fracassats si no poden proveir a les seves dones de tot el que s’espera d’acord a uns nous estàndards de vida. L’educació de gènere pren doncs una importància crucial.
L’educació per la igualtat va introduint-se a poc a poc i proliferen les accions individuals sobre la conscienciació de gènere, però malgrat els indicis de millora, encara hi ha molt a fer. Tot i que el cas d’Amanat va suposar un gir, un toc d’alarma a una classe política sorda i desentesa, cal encara continuar fomentant la implicació de les forces de seguretat, la justícia i els polítics en aquests casos, i incidir especialment en l’educació de gènere des de la base, objectiu molt present en tots els projectes amb nens i nenes que Aasara duu a terme.
Vídeo – Dos de cada tres dones a l’Índia pateixen violència de gènere –
Laura Pardo
Periodista-Master en RRH, Seguretat i desenvolupament.
